El Joan a Nova Zelanda

Escrit del blog pòstum

2009-01-09T11:05:00.000-08:00

Això de viatjar quan comences no hi ha qui ho pari.
Si us ha agrdat el blog de viatges de Nova Zelanda, proveu amb el nom blog:

www.eljoanalmon.blogspot.com

Aquí trobareu de moment les aventures per França, i aquesta vegada amb format de video blog

Últim capítol

2009-01-04T14:05:00.000-08:00

Després de 25 hores volant: ja torno a ser a casa, bé concretament a Barcelona, però ja podríem dir que això és casa meua!

Aviat és Nadal. Temps d'estar per casa, d'estar amb família, els amics, en definitiva la meua gent.

Ara mateix ja han passat un parell de setmanes des de que vaig arribar a Catalunya, així que ara venen les reflexions que ja son una miqueta més en fred i sense el jet lag, que encara que sembla un mite, sí que existeix, i et deixa tontet un parell o tres de dies.

Ha estat un viatge, vist des d'ara, molt bonic, podriem dir que el primer del que espero que sigui una llarga època donant tombs per aquest món tan bonic. Un viatge on he pogut apendre molt, evidenment sobre nova zelanda, els kiwis, però també vull destacar el que un pot apendre en viatges com aquest; quan hi ets no te'n dones compte d'un dia per l'altre, però a poc a poc vas deixant de fer coses que innecessàriament feies o t'havies autoacostumat a fer, aprens a valorar més les poques coses què tens i te n'adones del munt de coses d'innecessàries què tens en la vida diària. També aprens a preguntar-te a tu mateix què vols i què no vols, i després, ja més dificilment, pots apendre a escoltar la resposta a aquestes preguntes. Al final aprens a valorar un bon dinar, algú en qui poder tenir una bona conversa; pots concloure que els petits detalls i les diferents persones que coneixes per casualitat van definint el que és i serà tot el teu viatge, arribant a la conclusió que no fa falta planejar ni esperar res del viatge, ell sol anirà fluint.

Una de les coses més dures, com és evident, ha set el marxar d'allà; però més que el marxar d'allà ha set l'arribar aquí, altre cop a casa. No per la gent de casa, ni crec que per ningú en concret.
És una sensació extranya; molts companys que també han gaudit d'una estada a fora per una temporada llarga han coincidit amb mi; una sensació de que res o ningú ha canviat des del dia que vas marxar, en canvi per dins teu tot o molt ha canviat, i ara ve el moment en el qual se t'emporta la corrent del dia a dia, o bé... tornes a marxar.

Pel que fa als pròxims viatges, per ara poques previsions de futur, però això no vol dir que cap! Ara mateix esperant les dos beques. La del curs d'anglès per tres setmanes a l'estranger, aquest cop si me la tornen a donar tocarà anar més apropet, suposo que per Irlanda encara no he vistat aquest país europeu que a tanta gent ha captivat, aquest cop, però en un mes segurament en tindré prou, o n'hauré de tenir prou, un viatge de tres mesos és molt car!
I també esperant l'altra beca, la general, la que donen diners en efectiu, aquest cop amb un objectiu clar i un somni què complir: Una furgoneta autocaravana! Esperem que no trigui gaire i que quan arribi la beca sigui en prous diners com per comprar-me'n una de segona mà, i així continuar el meu viatge per aquest mon tan bonic aquest cop amb una bonica casa a l'esquena, i sense haver d'esperar a la carretera durant llargues i solitàries estones.

Però abans de tot això i després dels exàmens de febrer, un tomet per la bonica Catalunya, per visitar tots i cadascun dels amics i amigues escapats a vora casa. Així que ja ho sabeu, si voleu una visita d'un parell de dies o simplement per anar a fer un cafè feu-m'ho saber!
Pel que fa a altres viatges, si algú té un proposta que m'ho faci saber també; viatjar sol està molt bé, aprens molt i depèn més en tu mateix, però una companyia segons quan és molt agraida!

Salut per tothom i ens veiem en algun lloc o altre!

Almacelles, 4 de gener del 2009,
Joan Solé Guàrdia

P.D: algun dia si tinc temps de fer-lo penjaré el típic vidio de diapositives, però de moment...
P.P.D: gràcies a la gent que ha anat enviant correus, de veritat que sempre ha fet molta il·lusió rebre notícies de la teua gent.

Capítol 16. Un altre cop a Auckland

2008-12-13T15:04:00.001-08:00

Sembla que això va arribant a la fi. Ja hem deixat Dunedin i els amics allà i ara toca tornar a Auckland una gran ciutat que no m'agrada gens.
Però bé aquesta vegada s'intentarà millorar el regust amarg de la primera visita a aquesta ciutat!

Els primers dies toca dormir a un pis d'estudiant, evidentment mitjançant couchsuring, i allí me toca dormir en un àtic. Amb un projector i tot a la casa!!
Una mica de festa per aquí, una mica per allà. I després a comprar regals! que a la família i als amics no se'ls pot oblidar!

Més tard me'n vaig al bar Fordoe's. Com recordareu (sinó mirar capítol 1) a la vinguda cap a Nova Zelanda vaig conèixer en Thomas, un irlandès que té un bar, i com ja vaig dir la primera vegada és el Miquel de la Cova però a l'estil de nova zelanda, o potser irlandés.

Després toca canviar-se de casa, perquè es veu que els de l'àtic el cap de setmana marxen lluny i no tornen fins diumenge a la nit i jo el dumenge al matí he de ser a l'aeroport.

I bé la casa que he d'anar...sorpresa! un espanyol i...de Madriz! amb zeta al final!
Un tio més o menys ben parit, però ves, podriem dir que entra dins la regla del que pots esperar d'un madrileny. Amb ell toca anar a fer surf per primera vegada. l'experiència....bé suposo que necessito una mica més de quadradets a la panxa per poder fer aquest esport. Això de nadar mai ha set el meu fort! però bé Aconsegueixo ficar-me amb un genoll i un peu!!

I això va arribant a la fi...tres mesos. Moltes experiències, una pàgina web, molts nous amics, ganes de tornar a trobar la gent de sempre i anar de festa major, però també moltes ganes de tornar a viatjar!

Per ara, el pròxim destí... Singapure. D'aquí una hora exacta surt l'avió!

Salut i fins la pròxima!

(més tard ficaré fotos és que aquí la connexió a internet...és mooolt lenta)

Capítol 15. Deixem dunedin. Comença el comiat.

2008-12-11T00:55:00.001-08:00

Timaru

Abans d'arribar a Dunedin per darrer cop toca fer un stop d'un dia Timaru.
Allí altre cop utlitzant couchsurfing i per variar una bona truita de patates aquesta vegada acompanyada de bon vi.

Cap a Dunedin

I un cop deixa't Timaru cap a Dunedin altre cop, aquest cop per derera fins a saber quant.
El motiu del retorn és per fer l'examen d'anglès concretament el First, un nivell aproximadement entre tercer i quart d'anglès, així doncs que molt difícil no ha de ser. Però bé, s'estudia una miqueteta el dia anterior i llestos. Examen dissabte havent sortit una miqueteta el dia anterior sols per fer-ho més just a l'hora de la dificultad de l'examen, però tot surt molt bé.

I així acaba de passar l'última setmana, retrobant nous amics, i veient que trobaré a faltar això de no fer res i tenir un lloc a la casa i a la ciutat.

l'últim dia està planejat anar a fer snorkling (allò de bucejar amb ulleres i tal i qual) però resulta que plou, i la gent no vol anar-hi. Però... és l'últim dia que el Joan està a Dunedin Així que si el joan vol s'hi va! i així és!

Una mica de fred, però això sí protejits amb el super tratge de buzo i ja estem tots preparats per bucejar!
Tot i la mala mar i el fort vent, monanem tots cap a l'aigua. Allí disrutant tost com nens jugant amb les ones que se mos emporten fins a 40 metres! i trobant alguna petxina i coses d'aquestes que se poden trobar al mar

I l'útlim dia ja s'acabat l'undemà toca marxar cap a Auckland, aquesta vegada amb avió!

Capítol 15. Deixem dunedin. Comença el comiat.

2008-12-11T00:55:00.000-08:00

Capítol 14. Continua el viatge

2008-12-05T21:14:00.001-08:00

Greymouth

I el viatge continua. Ara toca desplaçar-se més cap al nord. Cap Greymouth. Són uns 200km així que no fa falta matinar gaire. Tot i la incertesa de saber si s'hi arribarà o no, ja que on estic ara sols passa un cotxe cada dos o tres minuts i acostumen a ser turístes però amb la certesa de que podré arribar!

Mostra un mapa més gran

I així, més tard l'esperat però arribo. Allí de cara al backpackers, no hi ha suficient gent del couchsurfing per tal de poder utilitizar aquest mètode. I l'undemà toca marxar cap a Christchurch.

Tot i és divendres a dormir d'hora que demà a les 8 del matí m'enfilo camí cap a Christchurch, amb uns jueus que he conegut al backpackers. Bona gent.

Resum: 196km. 5hores. 5 persones conegudes 0€ invertits.
Cap a Christhcurch.

I així és a les vuit, o bé dos quarts de nou, monanem cap a christhcurhc. Amb los sinyors jueus sols aniré fins a un quart del camí i a partir d'allí a tornar a fer autostop. Però com semrpe el sortir de la ciutat és el més difícil.

Amb ells, sentat com a copilot ja que era l'invitat, molt majos aquestos jueus, arribo a Arthur Pass. Una vall envoltada per magnífiques montanyes, però què dir del paissatge que no hagi dit. Simplement bocabadat. Una mica de passeig per allí i a continuar el passeig.

Un cop deixat Arthur Pass, una sinyoreta me porta no gaire lluny però en un altre lloc espectacular. Li diuen castle hill, però yo l'he autobatejat com la montserrat novazelandesa

Una cursitat del lloc és que el dalai lama el va denominar com un dels tres llocs més esperituals del planeta. (No me pregunteu quins són los altres dos) La font: la dona que me va arreplegar fent autostop, i comprovat a la wikipedia també.
El lloc en qüestió està plagat d'escaladors d'arreu. Cliqueu damunt la imatge per fer-la més gran, val la pena.
Després d'allí sols faltarà un últim camionero, però conduint un cotxe que em porta directament a christchurch.

Mostra un mapa més gran

Resum: 241km, 3 persones conegudes, 0€ invertits, molta sapiença acumulada...

Capítol 13. Fox Glacier

2008-11-30T19:02:00.001-08:00

I després dels molt bons moments passat a Wanaka toca enfilar cap a Fox Glacier un poble a uns 300 km. Mètode de transport: hitchhiking, (autostop). Hores de viatge: 6hores i 15minuts. Diners empleats: 4$ per pagar el cafè a l'última persona que m'ha recollit. Persones conegudes: 3. Kilòmetres recoreguts 288km.

Mostra un mapa més gran

El català del viatge

A l'arribar allí, sorpresa! el primer català de Nova Zelanda ja està aquí!
L'energument en qüestió s'anomena Albert. És de la Seu d'Urgell, o Andorra depèn de com. En té 31, però porta gairbé tota la vida viatjant, i des dels 19 anys viatjant pel seu compte, sense passar més de dos anys seguits pel seu poble.
Amb ell torno a parlar català! i no dirieu mai què extrany que sona! al princpi se'ns fa difícil als dos parlar català, però al cap de mitja horeta no tenim problema i els dos compartim agradables converses amb una posta de sol bellísima al costat del mar.
Sky Diving

Què és això d'Sky Diving?
Molt fàcil mireu la següent foto!

Encara no ho heu averiguat, doncs aquí una altra foto just el moment abans de saltar!

Sí sí, jo tampoc ho haguesa dit mai! però sí, m'he tirat d'un avió! Una cosa menys que fer en aquesta vida!
L'experiència 100% recomanable per tothom, molt segur, i un bon desprendiment d'adrenalina!
Aquí l'última foto que ja demostra que evidenment sí que me vaig tirar!

Després d'aquesta experiència, evidentment trucar als de casa per explicar-lis, no abans per si acàs els m'ho haguessin fet repensar al comentar-los-hi.
Tot seguit unes altres pasejades amb el sr. Albert. Aquest cop per anar a veure el Glacier. Un glacier molt característic. És únic en la seua espècia, situat a tant sols 30km del matí, és un glacier que és mou unes 10 vegades més ràpid que els glaciars normals (2 o 3 metres per any) i és un glaciar que està creixent!

Altre cop molt bons moments per Fox Glacier, això de viatjar sembla que tingui truco, i quan l'agafes no vols parar.

Capítol 12. Queenstown & Wanaka

2008-11-27T02:33:00.001-08:00

Queenstown
Ciutat turística de per sí, a una setmana de començar la temporada d'estiu. Una espècie de Salou. En aquesta ciutat pots trobar gent de totes parts del món, especialment brasilers. Allí passo dos dies dormint al sofà de casa d'un amic del company de pis.

(aquí ficaré alguna foto feta des de la taulada de casa, però com la càmera no te bateria...)

I bé en teoria havien de ser tot el cap de setmana però el dissabte m'en dono compte que això de tanta discoteca i festa no m'agrada gaire i decideixo de marxar el diumenge a primera hora al matí.

Unexpected Ride
Però el dissabte rebo un unexpected ride. Que es podria traduir com una inesperada passejada, o com que me porten de forma inesperada a un puesto en cotxe.
Una xiqueta de Cromwell ve a passar la tarda per Queenstown, passem la tarde per allí li comento els plans de deixar Queenstown i diu que me pot portar fins a Wanaka, que gairebé li ve de pas per casa seua!

(aquí tambe ficaré alguna altra foto....)

Així que enfelim cap a Wanaka, sopar per allà i a dormir al backpackers, però clar és dissabte a la nit, així que s'ha de sortir, però sols una mica ja n'em tingut prou per aquesta setmana.

Mostra un mapa més gran

Mt Aspiring

Allí l'undemà al matí me trobo el Max. Un noi francès que vam coincidir al Circulation Festival.
Amb sols 22 anys viatja per gairebé tot el món amb bicicleta. Fem bones amistats i l'undemà decidim anar cap el Mt Aspiring a fer unes tracks.
Un altre cop fent autoestop per arribar al Mt aspiring

Les previsions són que segurament plourà, però ves una mica d'aigua tampoc pot fer mal a ningú

I arribem allí després d'una hora i mitja fent autostop, allí comencem a caminar i enseguida començar a caure les quatre gotes que no mullen.

Tot i això apreta una miqueteta la pluja i els rius i cascades comencen a crèixer. Així que cada vegada que trobem un riuet, ens treiem les sabates creuem el riu i continuem.

Arribem on comença la verdarera ruta gairebé completament molls, allí mos trobem tres txeques que resulta que volen fer la mateixa truck que nosaltres així que tots junts monanem cap a la French Ridge.

Comencem a caminar, però ara ja no mos traiem les sabates cada cop que volem creuar, està plovent i els rius segueixen augmentant el tamany.
Comcenço a sentirme moll, tornells, genolls, cintura, melic. estòmac, tot completament xop.
Creuem rius que ens cobreixen més amunt de la cintura, però no passa res; estem a la muntanya i hem d'arribar a la següent cabanya.

Ja està a la vista la següent cabanya. Ens i acostem però sentim el soroll d'una gran quantitat d'aigua que baixa, un últim riu abans d'arribar a la cabanya. Ens hi apropem, ens el mirem, ens mirem, i sabem perfectament que no podrem arribem a la cabanya. Un riu molt enfurismat que no ens deixa arribar a la cabanya; massa arriscat creuar. L'única opció girar cua...

Ho provem fent barricades al riu, però res, si tinguèssim una corda..., però res, al final arribem a la conclusió que el millor serà tornar cap a casa. És a dir allí on ens em trobat tots.
La tornada encara que hauria de ser més fàcil degut a l'experiència, no és així doncs els rius han augmentat considerablement el seu tamany.
Completament xops, fent el cercle per poder creuar el riu al cap de tres hores més davall de la pluja arribem a la cabanya del principi.

Allí l'ambient canvia, una foguereta, un bon soparet, i una botelleta de Rom a compartir. Ens hem quedat sense expedició al French Ridge, però ens ho hem passat prou bé.

L'undemà al matí mos axequem, la roba ja està aixuta, i toca gira cua cap a Wanaka.
Una tornada tranquila amb els rius una mica més cabalosos que el normal però res que no puguem superar comparat amb el dia anterior.

Arribem a l'alberg, i alli mos fem una lassanya d'atun per sopar, i a dormir que l'undemà toca marxar cap a Fox Glacier!

Capítol 11. Milford Sound

2008-11-20T18:06:00.001-08:00

I després del festival Circulation, ja tinc cotxe per viatge, en principi per temps breu.
El cotxe: un honda accord d'aproximadament un quart de segle. Amb problemes al motor d'arranc, però que de moment confiarem en ell.
La companya de viatge: una francesa de 20 anys, recién arrivada a Nova Zelanda i amb un inglés suficient per sobreviure però que li falta molt per millorar. Tímida i de poques paraules fins que no agafes la suficient confiança.
Te Anau

Un poblet petit, una mica turístic i l'últim poble abans d'arribar a Milford Sound, que es troba a uns 120km de Te Anau. Allí arribem cap al tard. Dos opcions o no sopem gaire i monanem a dormir en un Backpackers o un bon sopar i a dormir al cotxe. Estem bastant afamats així que invertim en un bon sopar. Una passejadeta i a dormir que l'undemà toca matinar per anar a Milford Sound

Mostra un mapa més gran
Milford Sound

Mos axequem ben aviat, fins i tot massa i tot, tant aviat que les gasolineres encara no estan obertes, comprovem lo nivell de gasolina: mig dipòsit, se suposa que encara podem anar a i tornar de Milford Sound.
Enfilem la carretera i un paissatge moooolt bonic, però quan portem la meitat del camí mon donem compte que segurament segur no arribarem i tornarem de milford sound, encara falta 30km per arribar-hi i sols queda un quart de dipòsit. Així que mitja volta i cap a casa. Un bon intent d'arribar-hi, però bé per tal d'aprofitar el dia monanem a fer unes caminades per les muntanyes, tornem cap a Te Anau, omplim lo dipòsit, un llarg dinar, i ara sí enfilem camí cap a milford sound per segona vegada.

El viatge una cosa espectacular, no es pot descriure en paraules:

I ara un lloro (anomenat kia) se fica al costat del cotxe:

La següen imatge no es cap truc de màgia, és simplement la imatge d'una muntanya però reflectida a l'aigua del llac.

Un viatge mol bonic. Arribem a Milford Sound captivats per la bellesa del paisatge, i avui no toca bon sopar, així que ha dormir en un backpackers.

El creuer
Tot sembla extret d'un pel·lícula, paisatges que no acaben de semblar reals. Cascades immenses, llacs que no tenen fí, aigües que reflecteixen millor que els miralls.

I bé després d'al·lucinar tot el dia, toca tornar cap a Queenstown on m'espera la casa on vaig estar la setmana pasada.

Mostra un mapa més gran

Capítol 10. Deixem Dunedin

2008-11-18T00:04:00.000-08:00

Continuem en situació

I els dies continuen per Dunedin i els curs d'anglès s'acaba així que en teoria hauria de tenir molt temps lliure, però no és així, m'he matriculat a la Uned (Universitat espanyola a distància) això implica que com a mínim seré universitari un parell d'anyets més, així que res d'any sabàtic, al febrer tinc exàmens. Però després de tres dies buscant material per estudiar, i tal i qual, arribo a la conclusió que serà millor començar a estudiar al decembre quan arribi a casa, tot i que tindré molta feina... ara mateix no se pot estudiar, a disfrutar del viatge.
I així doncs els dies van passant i primer mos trobem amb una esplèndida cata de vins.

Ara ja sé quina és la diferència entre un Marlot i un Cabernet Sauvignon, el que passa és que ara mateix no m'anrecordo i els apunt que vaig apendre no sé on paren...llàstima!

Després d'això va venir halloween, però em vaig deixar la càmera a casa, així que no se pot comprovar gaire les disfreces. Dir que aquí halloween no és una cosa que se celebra molt, tot i que evidentment es més celebrat que a catalunya, perquè no tenen la castanyada ni el castanyada rock. Així que com que no vaig fer fotos us en passo una feta a posteriori però que sereveix igual.

I els dies van passant i un sopar aquí i un sopar allà, ara toca anar a casa d'anquell ara a casa d'anquella, i un dia toca cuina sushi:

I un altre dia monanem al supermercat:

I mentres fem fotos artístiques, o pallasades.

Warm up del viatge

I els dies van passant i l'estancia per Dunedin sembla que arriba a la fi. Però abans del sopar de despedida un calentament pel que serà el viatge que me portarà per l'illa del sud.
El senyor George (un dels companys de pis) viu a Queenstown un Vaquèria-Beret a lo neozelandés, i m'ho ni anem, diu que sols per un parell de dies. Així que cap a la carretera, unes quatre hores de viatge.
Allí conèixer nova gent. Gent que m'acull a casa seua i així passem una nit jugant a poker i bebent whisky amb gel. Explicant antigues històries, tot i no tenir passat comú i comparant les diferent formes de viure d'uns i altres.

L'undemà al matí a primera hora arriba la feina inesperada. Es veu que un company necessita un cop de mà per llimpiar una casa que no es seva. La qüestió és que me pagarà 120$ (uns 60€) per treballar sis hores, però la qüestió és que allò que se diu treballar... no és ben bé: mos aixequem de bondematí (a les 10:30h) i m'onanem a a esmorzar, pagat perquè ja estem treballant) després dos horetes d'arrancar males herbes del jardí (amd descansos cada mitja horeta de un quart d'horeta) i ja s'ha fet l'hora de dinar, així que toca tornar a parar a descansar. I així passen les sis hores... una bona inversió i molt ben pagada. Llàstima que no hi ha fotes per corroborar-ho, però ja vos dic jo que és cert!

Comiat i festival.

I un cop passat aquest parell de dies, tornem cap a casa: a Dunedin.
Últims dies per la ciutat i com a tals toca comiat amb tots els bons companys que he anat coneixent.
Moltes fotos i bon menjar, si voleu veure les fotos al complet: http://4nogi.com/photo.aspx?id=547 la pàgina web en qüestió està en rus, però les fotos s'entenen igual!

Circulation Festival
Evidentment no puc marxar de Nova Zelanda sense tastar quins festivals s'hi couen per aquí. Així que ara és temps de festival. Per intentar definir una mica el tipus de festivals a Nova Zelanda dir que no acostumen a ser multitudinaris. Gairebé tothom és coneix amb tothom, i és tot molt familiar. Tenen l'aspecte més de taller que no pas de festival. Almenys per la meua poca experiència. Anem al festival en questió: Circulation Festival. Una especie de Tàrrega en miniatura on pots participar i apendre de tota mena de malabars.

Bones experiències, bones amistats, i molt per apendre. I un cotxe per anar a Milford Sound la setmana vinent, segons molts un dels llocs més bonics de Nova Zelanda i gairebé del món

Capítol 9. Entrem en situació

2008-10-29T21:01:00.000-07:00

Ja tenim pis, i els companys de pis són molt simpàtics, ara falta entrar en situació, conèixer la ciutat, trobar activitats per fer, integrar-me i tenir vida soial!

La cosa comença bastant bé! Festa el divendres! El primer divendres que estic al pis es veu que hi ha una festa en una casa. Anem a explicar això. Tothom ha vist les típiques pel·líules americanes on hi ha una festa a casa d'un colega, doncs el mateix! El problema és que t'has de portar la teua pròpia beguda. Però val la pena, la gent és molt simpàtica i amigable i sols fa falta dir que sóc de Barcelona i la conversa ja ha començat. Una barreja de festa en una casa ocupa i a una diada castellera.
Bé tampoc entrarem amb els detalls del que un fa i deixa de fer, simplement dir que va acabar bé. I tot està bé si al final acaba bé.

I començo a agafar confiança amb els companys de classe, ja fem bromes i ens ho passem bé. Habitualment sols sóm sis o set. La professora és molt maja, i les classes molt dinàmiques. La gent me comença a agafar apreci i jo amb ells.

I amb els nous amics o companys de classe me porten a passeig. Una ruta turísitica per Dunedin amb cotxe un luxe!

I un altre dia perquè no a jugar a tennis, i després a fer la cerveseta tot fent-la petar, parlan de costums, noies, costums i noies, castells, i tot tipus de converses banals que es poden tenir...

Continuo socialitzant-me i vaig a la universitat a veure cartells que sempre porten bona informació, allí m'entero del concerts que vindran, de les reunions pre eleccions (aquí a nova zelanda estem en plena campanya electoral fins el dia 8 de Novembre) i vaig fent.

Com que tinc molt temps també assisteixo a classes de yoga, molt relaxant fins i tot un pel massa i tot, però molt gratificant.

Un dia monanem d'exursió amb el Marc, un dumenge... me diu que per una caminada curta...però són més de quatre hores a pota, i en dumenge!
Això sí molt placentera, i a l'arribar al cim de la muntanya que s'ha de fer??
Un pilaret!
Tot i que el de la foto és el fet prèviament al peu de la montanya, si puc ja pujaré el vidio de quan estem al cim.
Això sí de tornada cap a casa ho fem amb autoestop que estem molt cansats i ja fa massa temps que no no ho faig per estes terres

I com que de truites de patates ja n'he cuinat en aquest pis toca improvitzar una mica més. Sóm dijous i com tots sabeu, dijous: paella.
Queda una mica picant però aquí tot els hi agrada picant, la troben bona i me donen el permís per fer-ne un altre dia.

I no sé ben bé com, aconsegueixo poder emetre per radio. És una radio local que no sé pas si l'escolta gaire gent, però qui sí que l'escolta són els companys, ja he intentat fer propaganda a tort i a dret. El pròxim dimarts dia quatre de novembre a les 2pm hora local ( a les 2 Am a Catalunya) Serà l'últim programa, segurament així que si voleu alguna dedicatòria especial feu-m'ho saber i jo amb molt de gust la faré! Si voleu escoltar-la ho podeu fer en directe a través de www.toroaradio.co.nz però no es grantia que funcioni, de vegades va, de vegades no va. És lo que te l'adsl noezelandesa.

I després de tot això encara queda temps per anar a ballar Salsa, asisteixo regularment los divendres a unes classes però el que passa és que aquí la gent no vui la música i sols és guia pels passos, una forma massa ortodoxa de ballar... però ves, no mos podem queixar.

I mentres tant, tardes a casa tocant la guitarra, meditant, actuliatzant el web, fent la crònica personal, recordant temps de nostàlgia i belles festes passades, llegint els diaris catalans per tal de saber que fa el barça i l'EFAC a la nova categoria, planificant la nova ruta per l'illa del sud, escoltant música i recordar la sort que tinc, però a la vegada que aquesta sort no s'ha de deixar escapar!

El nou piset

2008-10-26T23:21:00.000-07:00

Passa, passa, que veuràs el piset.

Es tracta d'un pis amb cinc habitacions un water, menjador, cuina, i dos balconetes amb un paissatge esplèndit!

Els companys de pis:

Mark: un noi koreà de 25 anys, és qui m'ha convidat a viure en el pis i comparteixa habitaió en ell. A Korea del Sud ha estudiat educació física al seu país i va amb jo a classe.

Kelly: una noia en el seu primer any de carrera. Estudia castellà i un altra cosa. L'ajudo un poquet conversant i ressolent dubtes. Li agrada molt cuinar i fa molts bons pastisos. Una noia cassolona, un bon partit però un poc empollona.

Joey: 21 anys, l'últim any de l'equivalent a ciències polítiques, amable i simpàtic. L'home polivalent que li agrada tot una mica.
Liv: Companya sentimental del Joey, estudia biologia, tot i que està al primer any ha estat viatjant un parell d'anys per Europa amb el seus amics.

(La foto ha d'arribar, és que ara ja no vui al pis perquè ja ha acabat el curs)

George: Estudia "pel·lícules", traducció literal. És singular i únic. Té un munt d'instruments a la seua habitació. No para mai per casa, i va a nèixer a Austràlia.

Habitació:
Compartida amb el senyor Mark, un en cada llit com en l'habitaició de casa amb el tato.
Com veieu en la fotografia ja l'he intentat decorar una mica a la catalana.

Però el millor d'aquesta són les visites al despertar. El sol surt per l'oest i dona de ple a l'habitació-

Capítol 8. Primers dies per Dunedin

2008-10-05T23:12:00.000-07:00

Dia 17,18 i 19. Ja no sóc nòmada!

Quina gran satisfacció! Ja sóc a Dunedin! [d'neidin] El viatge a valgut la pena i l'arriscar-se a fer auto-estop també.
Ara el que falta és trobar una casa amb un bonic ambient i ja pràcticament ho tindrem tot solucionat. De moment m'allotjo amb un backpacker's; perquè no m'en vaig enrecordar de reservar lloc al couchsurfing a Dunedin... i no ha contestat ningú encara...

És dissabte i per primera vegada la nit anterior vaig sortir de festa, no me puc queixar va estar bé, però encara queda molt per millorar.

El dissabte passa com tots els dies de ressaca no fent res, però a la nit com sempre s'ha de disfrutar, i aquest cop per veure una cosa típica dels kiwis: un partit de Rugbi: Dunedin vs Wellington.

La primera part guanya Wellington per 3-14, però la segona part una increíble remontada per part de Dunedin i acaben guanyan 35 -24, o alguna cosa així.
Però el millor del partit és a l'acabar: tots els aficionats salten al camp a felicitar els jugadors, jo no en conec cap, però demano fotos amb tots, per si acàs, i aprofito per recollir firmes a la samarreta que m'han regalat amb el preu de l'entrada.

Dies 20, 21 i 22. Sóc Nòmada?

Busco per la universitat algun anunci d'algú que busqui pis. Ens trobo molt però curiosament tots hi fica que està disponible a partir del 2009. Jo el vui ara! descartant les opcions dels 2009 sols me queden dos opcions. I me quedo amb la segona ja que era més a prop que la primera (sols a una hora caminant fins al curs...)

El que passa és que en aquesta nova casa les dos noies que hi viuen tot i què són molt simpàtiques estan molt atrafegades, tot el dia tancades a l'habitació, i estudiant, així que no m'acava d'agrada gaire pel que continuo buscant per aquí i per allà.
Tot el que trobo és car, i/o l'ambient no m'agrada. Així que deixo de buscar i si convé ja trobaré alguna cosa!

EL CURS:
Primer dia de curs... què trobaré? no sé sap. Arribo i una classe plena d'asiàtics, que a classe encara estan fent el "-How are you? -Fine, and you?." Amb una professora que no me deixa esciure en una llibreta a quadres perquè dius que l'anglès s'escriu en una llibreta amb pautes...en fí, una tortura de dematí, pregunto si tenen alguna classe amb un nivell una miqueta més alt, però la resposta és negativa, pregunto què puc fer, i ell mateix me recomanen un altre acadèmia. Allà vaig i al mateix matí (per ells ja és l'afternoon, que ja passen de les 12) m'apunto al nou curs, és uns 150€ més car, però val molt més la pena. Me retornen tots els diners de la primera acadèmia, i al nou curs me fiquen amb una classe molt dinàmica.

Però això no és tot, un dels companys de classe, (també coneguts com classmates) me pregunta per on visc, li explico el plan i me diu que a casa seua potser hi pot tenir puesto! gran esperança! Ja que el pis en qüestió és un pis d'estudiants i hi ha una noia que vol apendre castellà, així que és molt provable que tingui puesto!

L'undemà al dematí arriba amb una resposta: No hi ha habitacions lliures per a jo...quina putada, PERÒ, me comenta que ell està disposat a compartir habitació, que podré viure amb ells i que no hauré de pagar res!
Evidentment sense pensar-m'ho gaire dic que sí! I a la mateixa tarda ja me mudo cap allà!
Per fí tindré un lloc estable on poder estar, però serà suficient i agradable?

Capítol 7. Un llarg viatge en dos dies

2008-10-01T22:24:00.000-07:00

Dia 16. El bonjan

Truquen a les set del matí:
- El camió en què havia d'anar cap a Christchurch està ple, que és veu que es temps de vacances pels nens de l'escola, i el fill del comionera també vol anar amb ell; Vols agafar un camió que surt a les 7:30am.
- Home, pos vès, si no queda cap més opció... sí; ara me dutxo i nem.

Passen deu minuts. I sona un altre cop el telèfon.

- No, que el camió de les 7:30am també està ple, que se veu que la dona del camionero avui te aganes d'anar a Christchurch, i que no hi ha lloc... ho sentim però ves...
- Aps, weno ja marxaré en bus.

Truco a l'estació d'autobusos...

- Que puc guardar un bitllet per anar cap a Chrischurch avui?
- m...un moment que ho miro....ui no està ple. fins demà res...

Bé donades aquestes circumstàncies i que ja portava un dia de més estant a casa del germans, me decideixo a intentar-ho fent autoestop, fa un dia clar, i ja tinc el cartell. La germana me deixa a les afores i ja ho tinc tot per començar.

Així van passant los segons, los minuts i fins a dos hores i mitja fins que vec aparèixer un gran camió que s'atura:

I el camió me deixarà just 30 km abans de christchurch, és a dir per un viatge d'un 270km ja he trobat vehícle i amb bona companyia, com se pot comprovar a la foto:

I així van passant els quilòmetres tot lo dia. El Bonjan (referint-me al conductor) para un moment el camió, i me fa baixar per ensenyar-me foques! no sabia pas que hi havia foques a nova zelanda, però se veu que sí.

I bé, al final me deixa lo bonjan als 30km abans de Christchurch i a tornar a esperar. Però aquesta vegada sols per uns deu minuts. Me roplega un altre noi que es veu que ve del mateix poble que vinc jo (Blenheim) i me deixa fins la porta de casa d'on vai.

I allí el ritual de sempre, fer una truita amb patates, i cap a dormir que l'undemà ja he d'arribar Dunedin que en aquesta casa sols m'hi puc estar una nit.
Resum: 311km, 2 persones conegudes, 0€, 8hores de viatge

Mostra un mapa més gran

Dia 17

Aixecat debondematí, carga la motxilla a l'esquina i cap a les afores... Una hora de caminata gràcies a un amabla autobusero que estava més perdut que jo, però bé un cop a les afores mateixa rutina que el dia anterior, espera que esperaràs. I aquest cop amb una horeta ja para la primera persona, no es tracta ara d'un camió sinó d'un cotxe.
Converses sobre història d'espanya i Catalunya, i ja he fet uns 100km toca canviar de cotxe.

Altre cop esperar... i uns altres 100km i altre cop a esperar i... fins a Dunedin.

Converses al cotxe, sobre de tot una mica, la persona que me parat a recollir és un jove de 18 anys, i parlem d'una mica de tot en general, i ja sóm a Dunedin: quina satisfacció: uns dos mil quilòmetres, moltíssima gent coneguda, magnífiques vistes, camioners, conductors, i un i un altre cop repetint la història sobre qui sóc, què faig, on vaig i per quant de temps.

Mostra un mapa més gran

Resum: 361km, 4 persones conegudes, 0,90€, 7hores de viatge

Capítol 6. Blemhein

2008-10-01T03:22:00.000-07:00

Dia 14. Una dia complet.

Arribo a Blemheim després d'estar esperant una horeta sota la pluja a que algú em portes de Picton a Blemheim (uns 30km)

A l'arribar una dutxeta, i m'esperava un cabrit al forn, que encara que no duia suquet estava ben bo.
A la casa hi viuen quatre persones, una noia de 28 anys, que és am qui he contactat, el seu germà d'uns 23 un altre noi, i un altre noi però que està a l'hospital que li ha agafat un atac de pulmó, i l'han d'operar i aquestes coses que se fa quan t'agafa un atac d'aquestos.
L'undemà al matí per continuar les caminates i l'exercici amb una bicicletada sota la pluja.

Cap al tard los dos nois me porten a pescar, que per variar, no pesquem res. I a veure un coves que ha fet el mar molt boniques.
A l'arribar a casa toca fer l'espcialitat de la casa. Una truita amb trunfa per sopar: fàcil, ràpid, bo i barat. Lo bo és que com que vaig canviant cada dos o tres dies de casa puc anar fent truites i quedar bé a tot arrreu.

Dia 14

Un altre passaig matinal, aquest cop a peu i amb la companyia de la Nikki, que és com se deie la noia.
Després me porta a un celler on treballa, molt bonic. He descobert que ha tots los cellers serveixen per fer fotos quan te cases. Jo no m'he casat encara, però weno també vaig aprofitar per fer-ne alguna.
Després dinar a un restaurant i per la nit a l'arribar a casa faig partícep del concurs oficial de la casa. Un concurs on el senyor caracoles segurament hagués batut rècords, jo vaig fer 24,6 segons, me van dir que no estava gens malament per ser la primera vegada. El rècord però està amb 6,9 segons... quan tingui temps penjaré los videos al youtube.

Capítol 5. Wellingtoni ferry

2008-09-28T14:25:00.000-07:00

Dia 12. Un pis d'estudiants

Un pis d'estudiants és un pis d'estudiant aquí, allà i a l'altra punta del món, llàstima que no duia la càmera de fotos per corroborar-ho.

Un s'axeca a les dotze del migdia... sense haver anat a dormir més tard de la una, menja quan li dona la gana, i el primer que troba, i manté converses que no porten en lloc més que per omplir un temps que no se sap omortitzar de cap altra manera.

Dia 13. Passeig per Wellington.

Wellington potser és distingeix de les altres ciutats novazelandeses pels seu toc bohèmic. Molts museus per visitar, en el meu cas el Te Papa, un museu gratuit que explica una mica de tot sobre la cultura nevozelandesa en general. Visitue-lo si hi podeu! I també molts músics de carrer, fins i tot una mica de teatre i tot. Com una Barcelona, però una mica més freda, i amb no tanta explotació turística.

Dia 14. El Ferry.

Sóm dilluns al matí i m'aixeco a les 6:30h del meu rellotge per tal d'agafar el ferry a les 8:25h. Primer he d'agafar un bus, i després he d'agafar el tren per anar a l'estació del ferry. i... sorpresa!, tots els rellotges s'han abansat una hora! casualitat? no... evidentment fa un dia que tothom va una hora abansat, o el que és el mateix, vaig una hora retrasat. El cas és que arribo al port, i evidentment el ferry ha marxat, compra un altre bitllet i espera tot lo matí a l'estació.

Resum: 135km, 114$

Capítol 4. Gisborne i cap a Wellington

2008-09-26T22:55:00.000-07:00

"Yo para ser feliz quiero un camión"

Dia 9. Arribada a Gisborne.

El David, però no el david com aquí és coneix, sinó pronunciat a l'anglesa, és a dir vindria el Déivit, bé doncs el david un noi una miqueta més jove que jo, que treballa des de que va deixar d'estudiar als 14 anys me va venir a recollir just auon me va deixar el camió del viatge de Tauranga, i cap a casa seua. El típic xalet com el de los simpson, i alli hi havia el seu pare i mare esperant-me. Per sopar: vedella estofada! i ben bona.

Després van arribar els altres dos convidats a casa del David, dos americans d'estat units concretament d'allí on fan un formatge molt bo: de filadelfia. La michelle i el noi que no recordo com se diu, ja sabeu que jo per això dels noms sóc molt dolent... Les presentacions corresponents i cap a dormir que ha set un dia prou llarg i tothom te son, això sí cadascú al seu llit, que això del couch surfing molt sofà però a l'hora de la veritat sempre tenen un lloc guardat per tu.

Dia 10. Els americans. N'hi ha de tots colors
L'undemà al matí el senyor David se'n va a treballar de mecànic i jo i el dos americans mos vam anar a passejar per la ciutat. Unes bones converses sobre la situació política i social dels EUA, sense cap mena de dubte em quedo en la nostra, això sí pels que voleu visitar els EUA feu-ho ara, que es veu que les coses allà estan a meitat de preu!

Després a l'arribar a casa el David me porta una sorpresa molt grata!
Resulta que ha trobat un camió que fa el trajecte Gisborne-Wellington directe!i que ha m'hi puc enxufar. Quina gran felicitat! Això doncs que l'undemà a les sis de la tarda ja tinc destí on anar!

Dia 11. Una llarga nit

Durant el dia tothom marxa i jo me quedo com a guardian de la casa, vaig aprofitar per fer aquelles coses que has de fer però que mai trobes temps: rentar la roba, trucar als de casa, llegir, consultar el mapa, enviar correu als couchsurferos, etc.
El vespre va venir de seguida, i el senyor David me va acompanyar cap a l'estació de Camions. Allí ens vam haver d'esperar un parell d'hores que es veu no sols els trens de la renfe porten retràs, els camions novazelandesos també.
Doncs bé allí parlant aquelles converses tant boniques quan no tens res que fer, tot per aproximar-se una mica més a la cultura i societat novazelandeses, i la veritat és que no hi ha tantes diferències, els partits polítics són iguals de corruptes, les cases han triplicat els seus preus amb els darrers deu anys, el somni neozelandés també consisteix en obtenir una gran casa i construir una família, l'altra punta del món però pràcticament la mateixa forma de pensar.

Una miqueta més d'esperar i ja tenim aquí el camió. Resulta que és d'aquelles camions americans 450 cavalls de potència i un dins de marbre molt bonic, ara, incomodíssim per dormir-hi.

El primer company de viatge és diu Ash, un home d'uns 35 anys, amb esperit jove, parlem de la vida aquí de la vida allí i ràpid arribem a Napier, on toca fer el canvi de conductor després d'unes tres hores de viatge.
Allí hi ha en Paul, un altre company de viatge d'uns també 35 anys. Aquest però un ex-esportista. Es veu que se'n va anar a Sud Àfrica a jugar a l'esport predilecte de tots los novazelandesos : el rugbi. Amb el aprofito per preguntar-li curiositat de l'esport, fins que caic dormit i arribem a Palmystorn North, on toca fer canvi de càrrega i també de conductor.
Un canvi un mica llarg i jo gelat de fred, ja són les tres del matí i estic una mica destemplat i les cames arrugades d'intentar dormir en aquest gran camió, però amb una cabina ben petita.
L'últim company de viatge ja no el conec, no te gaires ganes de parlar i jo tampoc de tornar a explicar la mateixa història sobre què faig, d'on vinc i on vaig a fer el curs... així que ràpid agafo el son i me vaig desperatant cada 10 km, fins que arribem a Wellington pels vols de les 5 del matí.

Allí sorpresa, o no; estic amb un lloc sense transport públic, a uns 15km de Wellington capital, una espècie de mercabarna però de Wellington. Allí diuen que m'he d'esperar un ratet i potser troben alguna persona que vagi cap a Wellington. Me porten a la sala on esmorzen els empleats de l'empresa i l'espera no es fa gaire llarga, al cap d'una mitja hora ja hi ha una camioneta que va cap a Wellington, la d'un indi repartidor, que me deixar fins la mateixa porta de l'apartament on vaig.
un llarg viatge són les 6 del matí i és hora d'anar a dormir. Truco. Me baixen a obrir. No hi ha presentacions i a dormir al terra que el matalàs no està disponible per aquesta nit.

Resum: més de 700km, 12hores de viatge, 4 conductors coneguts, 3 camions, 0 euros gastats.
Recorregut:

Mostra un mapa més gran

Capítol 3. L'aventura de l'autestop. Tauranga-Gisborne

2008-09-24T15:59:00.000-07:00

Dia 9. 24 de Setembre del 2008

Comença l'aventura. Avui sí que podríem dir que la cosa està a l'aire.
És tracta d'anar de Tauranga a Gisborn, uns 300 km segons el senyor Google. Tothom diu que és molt fàcil fer autostop a Nova Zelanda així que poca cosa a perdre i molt a guanyar.

Son les 10 del matí i ja estic a la carretera. Amb tots els bàrtuls, i al cap d'un 20 minutets esperant ja tinc lo primer que me pare, fem 10 km i me diu que ja canvia de direcció. Bé ja hem començat! algo és algo.
Una altra mitja hora més esperant i un altra persona s'atura, aquest cop per 15km. La cosa va millorant, però a aquest pas estaré tot lo matí.
S'atura un altra, un altre cop una distància similar, una altra, i el mateix i així fins a 5 persones...
Fins que un bon maori me porta una distància de 50km, parlem sobre la situacó política de la població maori, però no sols això sinó que m'invita a casa seua i allí me dona de beure taronges i m'ajuda a fer un gran cartell que el puguin llegir tots els camions.

Un cop les despedides i que jo li hagi donat un llibret sobre la situació política i cultural de Catalunya, altre cop a la carretera. Allí amb el cartell ja ben gros me toca esperar-me uns deu minuts. I s'atura un altra maorí. Aquest cop però, no sols m'invita a passar a casa seua, sinó que me dóna de dinar, me dóna una altra bossa amb menjar i aigua pel camí i finalment me deixa altre cop a la carretera però uns 15km més lluny de la seua destianció.

Allí on me deixa tot i que hauria de ser un carretera més transitada sols passa un cotxe cada dos minuts...estic fins a una hora i mitja esperant però finalment m'agafa un jeep, sols per dos persones, i estaven les dos places ocupades així que me toque ocupar l'assiento trasero, sí allí on
van tots los autoestopistes americanes, allí.

En auest jeep me toca fer un 100km. No està gent malament, ja estic sols a uns 80 km de Gisborne i encara són les 4 de la tarde tinc dos hores abans que se faci fosc, el problema és que aquesta carretera tot i ser una nacional no passa ni déu!! Potser estan aquí els collons d'andares!
Al cap de 1horeta i veure que se comença a fer fosc, i ja una miqueta deseperat opto per la tàctica de la rosa: vaig al tros del veí, l'hi agafo un rosa, i els ofereixo als cotxes que aproximadement cada 10 minuts en passa un... Així estic fins a 4 cotxes i finalment un bon Camionero s'atura. Ja està ja arribat el camión i va directe cap a Gisborne.

En resum: 300km, 9 hores de viatge, 1€ invertit (el bus per sortir de Tauranga), 8 persones conegudes.
Recorregut:

Mostra un mapa més gran

Capítol 2. Tauranga

2008-09-22T21:11:00.000-07:00

Dia 7. Cap Tauranga

Un s'axeca de bon dematí que toca fer 300km per arribar Tauranga. Bon viatge aquest cop en Bus, segons la guia lonely és realment difícil com en tota ciutat fer autoestop així que no me la jugo i cap a Tauranga.
Arribada allí cap al tard (les cinc de la tarda) i una caminata de 4.9km segongs el Sr. Google fins a casa de Mrs. Ann on estaré per dos dies.

Dia 8. Free Cat in NZ

Això d'estar sol tant temps dóna molt que pensar. Així que voltant pel Mont Maunganui se me va acudir la idea de fer un espècie de geacatching a la catalana, per nova zelanda. La questió és amagar llibres de Free Catalonia, que expliquen la cultura i la situació política de catalunya en 4 idiomes. I bé que els trobi qui vulgui i que els tornen a deixar a puesto. Bé he intentat fer un altre blog explican't-ho però no tinc prou temps. Pel que fa al Mont Maunganui, unes vistes esplèndides un altre cop. Aquí us deixo amb la foto de l'amagatall del llibret de free catalonia

Capítol 1. Auckland

2008-09-20T22:24:00.000-07:00

"Va ser més dur al principi
del que havia somiat,
ara tenia el que volia,
però també la soledat"

Dia 3. Arribada a Auckland: Sóc novato.

Són les 9h del matí hora local i arribo a Auckland, la ciutat més important de NZ. A la parada de Hong Kong he conegut el Sr. Thomas, un irlandés que diu que me passi per un bar que allí demani per ell i que me donaran una guia de NZ del lonelyplanet.
No està mal per quan encara no havia arribat, però ara mateix encara me falta concreta una de les coses més importants: on dormiré?. I és que amb tant projecte, festa i viatge, no vaig tenir temps de contactar amb gairebé ningú.

Surto de l'aeroport i em disposo a agafar un dels autobusos més cars del món: 15$ per fer 14km.
Arribo al centre de la ciutat i el pimer que faig és comprovar el correu avere si tinc lloc per dormir, i... sorpresa! sols ha contestat una persona i és per dir-me que no, que està ocupat... torno a enviar mitja dotzena més d'e-mails i a passejar per Auckland, això sí, amb 15kg a l'esquena.

Vaig a dinar, un kebab, surto i sorpresa: un concert al mig de la plaça major de Auckland, no està mal per ser el primer dia. Però tot és un miratge; torno a comprovar correu i... ningú ha contestat. Així que vaig cap al bar del Thomas. Després de caminar uns 30 minuts amb la motxilla, arribo al Penroe's Bar i... més sorpresa, està tancat!
M'en torno, jo i motxilla per on hem vingut. Arribo al centre i me fico a donar tombs pel centre de la ciutat amb el bus gratuit. "look for the red one" així passo una horeta, fins que decideixo torno a comprovar el correu per última vegada. Vaig a procedir al cafe-internet que ja me comencen a conèixer, i... sorpresa!, o no ja..., ningú a contestat.
Així que toca decidir-me. Al mateix cafè-internet trobo un llibret blau que hi fica "backpacker accomodation" que traduit vindria a ser: "lloc per dormir pels motxilleros" Així que l'agafo, miro tarifes, i tampoc són tant cars!, 20$ la nit de mitjana, encara m'ho puc permetre.
Busco el més barat (17$, per alguna cosa sóc català) i m'he n'hi vaig.
Uns altres 45 minuts jo i motxilla, pujades i baixades, fins que arribo, faig el check-in. I ja tinc sostre per dormir!

Així que boranit!

Dia 4. Una guia passada per aigua.

Què bé que es va amb només tres o quatre quilos a l'esquena. Una passejada per l'Auckland Domain, un park immens dins del mateixa ciutat, sembla mentira com pot canviar el paisatge en tant poc espai i que doni l'opció de pensar que estàs dins d'una selva tropical quan a cent metres està tot ple de ciment.

Una passejada, això sí, passada per aigua, perquè sembla que el temps vagi acord amb les circumstàncies, i plou unes 10 o 12 vegades per dia, aquella pluja que no mulla gaire però que va fent, tipo al país basc.

Avui poca feina per fer més que emportar-se sorpreses cada cop que comprovo el correu. Això sí, ja m'ha contestat gent de la capital Wellington, on ja tinc casa assegurada per un parell de dies! i com que la casa a Auckland sembla que vagi per llarg me'n vaig al bar Forde's, on m'espera el senyor Thomas, que quina sorpresa a l'arribar, ell és el propietari del bar i no, no es diu Miquel, deu ser que Thomas és la traducció de Miquel... ves a saber. El cert és que m'invita a un parell de cerveses fins que la tercera ja la pago jo, i així anem xarrant i em deixa per tota l'estada a NZ la guia lonelyplanet de l'any 1997, "a cavallo regalao, no le mires el dentao.” I després d’una llarga conversa i de prometre que aniria a l’illa de Rangitoto (al costat d’Auckland) i l’hi eniaria un correu, amb la guia a la butxaca me’n vaig cap a la pensió on ja començo a conèixer gent i es sorprenen del meu anglès, tot i que la veritat no pillo la meitat de les seues converses. I per sopar una mica de raïm. I a dormir que demà toca canviar d’hostal.

Dia 5. Canvi d’ambient.

Altre cop amb la motxilla a l’esquena, primer pas comprovar que no m’han contestat: no, no m’ha contestat ningú, no tinc casa encara. Segon pas, buscar un altre Backpackers. No és gens difícil, però al primer que vaig estar ple, allí m’envien al seu amic del costat (15 minuts més caminant amb la motxilla) però bé a les 10h del matí ja estic allí fent el check-in, a comprar una mica de provisions, i a veure el Mt.Eden, la muntanya més alta d’Auckland. Una mica més de pluja, una caminada d’aproximadament 2hores i un desnivell aproximadament 370 metres, però unes vistes que valen tot això i més. Des de dalt, una foto cap a cada costat, i una foto a la posta de sol. Després cap a l’hostal. I a l’arribar allí sorpresa: és dissabte!, els nous companys m’inciten a sortir que sols anirem a fer una cervesa, però ja sabeu que jo per una no m’hi fico, així que ha dormir que l’endemà toca anar a visita l’illa de Rangitoto.

Dia 6. Rangitoto Island

Una illa bonica que se descriu en fotos.

Capitol 0. Comença el viatge.

2008-09-18T00:42:00.000-07:00

"No és un adéu per sempre, tant sols és l'adéu per uns instants"

Dia 1. Comiat.

Felcitat i sentir que alguna cosa es deixa enrera.
Ara mateix estix a la porta 42 d l'aeroport de Barcelona a 40 minuts d'embarcar. Podria dir que el viatge comencarà ara, d'aquí 40 minuts, però per mi ja va començar ahir a la nit. I quina nit!, per fer-me memòria, primer la defensa del projecte final de carrera; un projecte del qual estava molt content, pel que havia après i tal i qual, però encara més content quan me van dir la nota: Matrícula d'honor, molt de treballa això sí, però amb una bona recompensa. I després.... mitja hora inacabable de paperasa per poder obtenir el resguard del títol. Alguns petits entrebancs bancaris però res que no pogués solucionar la sinyora Manoli.
I després de tot això, ai després. Direcció cap a la Cova, per últim cop, i a esperar a arribar la gent. De mica en mica van anar arribant tots, fins a ser una trentena. Els diria moltes gràcies a tots los que van vindre i de veritat que me van fer passa una estona de felicitat casi absoluta; potser massa feliç i tot, massa fins al punt que les ganes de marxar s'han quedar una mica post-posades. És a dir, les mateixes ganes de marxar però millor si hagués tingut una setmana més per anar de festa per, arreglar el món amb les converses a la Cova, fer castells, i una llarga llista de coses que he pogut compartir.
La nit va continuar a la Falcata, on el senyor Ivan ja mos anava a deixar sense festa perquè volia tanca que deie que l'undemà tenia un examen a les 9 del matí, però encara va aguantar un parell d'horetes més.
Beure cap aquí, beure cap allà, i un gran ambient de somriure. Després, intecanvi d'adreces i ja tinc unes 10 postals que enviar, almenys ara quan me preguntin que hi vaig a fer a Nova Zelanda, ja tinc una resposta preparada.
Finalment comiat amb abraçades, besitos, potser una llagrimeta, però d'aquelles que no se veuen, d'aqulles que van per dins i....a dormir a l'estil peresipomes, és a dir a una casa que no era la nostra.
Sembla mentira, però al matí m'he axecat i he arribat a l'hora pactada a casa! he fet la motxilla (sí encara estava per fer) i a les deu del matí mos n'hem anat cap a Barclona, i aquí estic, a 10 minuts de començar el viatge, però com ja he dit tot el viatge comença amb un comiat i pel que fa al meu començament ha estat immillorable!!

Dia 2. Casi no, però ja casi sí.

Ja des de Hong kong. Resulta que la porta 42 no era la meua... quan passaven 15 minuts de l'hora d'embarcament, vaig sentir una veu que me deie que "último aviso para los passajeros del viage con destino a Munich, puerta 46" unes corredises, unes suors, però sí, vaig arribar!
Ara ja des de Hong kong us deixa amb una foto del que m'ha donat per fer tot el temps que he estat volant fins ara: